Menu

Més enllà d’uns carrers franquistes

El debat que en aquests darrers anys s’ha generat a propòsit de la demanda de canvi de nom de carrers amb denominació franquista, ha tret a la llum tota una sèrie d’evidències que mostren el desconeixement generalitzat sobre aquest període i l’existència d’una sèrie de tòpics i llocs comuns que dificulten enormement qualsevol aproximació seriosa.

Segurament no trobarem un període històric com la guerra i el franquisme amb més mitologia i èpica associada. Qui més qui menys té un pare, mare, avi, àvia, oncle o tieta que han anat recitant en els dinars “batalletes” que han enriquit les cosmogonies familiars. Evidentment, per lògica biològica, els protagonistes directes d’aquella maldenominada guerra civil han anat desapareixent, i sense ells s’han anat apaivagant les passions traumàtiques dels debats sobre el tema, però pel que fa al franquisme, sembla que encara haurem d’esperar algunes generacions per deixar de sentir allò de que “con Franco (o contra Franco) es vivia millor”, sense cap fonament més que haver-lo sentit cridar a l’avi.

Aquesta visió lligada directament a la vivència personal i la tradició familiar ha possibilitat que gaudim d’un gran nombre de testimonis orals, però també ha fet que algunes persones s’entestin en pensar que el seu únic testimoni és generalitzable per analitzar tot el franquisme o que només amb fonts orals podrem fer-ho, tot i l’evident subjectivitat que això comporta. Així, no és gens difícil veure com en aquest tema tota anàlisi històrica, per molt que es basi en una metodologia científicament exquisita, pot ser desautoritzada per qualsevol que llueixi com espantall un avi que va estar a l’Ebre com a prova irrefutable del que sigui. El mateix efecte que té la cantinella tantes vegades repetida de: “jo he viscut el franquisme i tu no”, sentència que converteix en irrellevants estudis, tesis i anàlisis de tot historiador nascut a partir de 1975 que es trobi davant de qualsevol indocumentat que pugui mostrar canes. Una premissa tan absurda que no només es carrega milers d’anys d’història, dubto que quedi algú viu més enllà de l’invenció de l’aspirina, sinó que automàticament ens fa a tots experts analistes de l’actual societat només per viure-hi.

La necessitat de prioritzar el debat històric i aparcar el sentimental

Placa pintada de vermellDes del moment que va transcendir la proposta de canviar uns carrers del Prat de persones lligades amb el franquisme automàticament es va iniciar als mitjans locals la conseqüent polèmica que sempre s’alimenta en una sèrie de tòpics, repetits com un mantra, i que res tenen a veure amb el debat historiogràfic sinó amb qüestions subjectives : no hem d’obrir les ferides, cal passar pàgina, deixem de mirar el passat, esteu fent com el franquisme però a l’inrevés, si uns van fer barbaritats els altres també, etc. Capítol a part mereix la manipulació partidista del debat que ja ha estat explicada en d’altres ocasions, com també les amenaces de denúncies davant de tribunals i tota una sèrie d’advertències apocalíptiques que preveien desestabilització social, crides al sometent i resurreccions des de les tombes.

El que més costa quan parlem del franquisme és apartar del debat tantes cortines de fum i portar-lo a l’àmbit que li pertoca, perquè quan el tema es tracta des d’una vessant estrictament historiogràfica no hi ha color

El que més costa quan parlem del franquisme és apartar del debat tantes cortines de fum i portar-lo a l’àmbit que li pertoca, perquè quan el tema es tracta des d’una vessant estrictament historiogràfica no hi ha color. Davant de tant soroll i escarafalls no va ser gens fàcil arribar a una comissió de nomenclàtor on quatre historiadors vam poder explicar-nos en els paràmetres que un debat sobre fets històrics necessita. És llavors quan queden desarmats tots aquests tòpics i no costa gens entendre que precissament no se’ns pot demanar als historiadors que no mirem el passat, què el nostre objectiu no és el de passar cap pàgina, molt menys aquelles que no s’han pogut llegir, sinó documentar-les; què si uns fets històrics fereixen o no depèn sempre d’una interpretació subjectiva però en cap cas justifica ocultar fets contrastables; què posar o mantenir els noms de certes persones als carrers del Prat no és un fet objectiu ni asèptic, i com és evident potser impedeix tancar ferides a les víctimes provades d’aquelles persones; què tant de bo el franquisme hagués sigut tan inofensiu com per limitar-se únicament a fer mocions I el fet de que gairebé ningú conegui les víctimes del franquisme al Prat té una explicació molt senzilla, per res casual i què és la mare dels ous d’aquest debatals plens per canviar noms de carrers; què no hi ha cap historiador que no estigui disposat a conèixer tant el que ha fet un bàndol com l’altre, part indispensable d’un anàlisi el més ampli i contrastat possible, i què precissament estem intentant solucionar la disfunció històrica que suposa que actualment al Prat quasi ningú conegui el que va fer el bàndol vencedor amb centenars de pratencs i pratenques. I el fet de que gairebé ningú ho conegui té una explicació molt senzilla, per res casual i què és la mare dels ous d’aquest debat.

La impunitat de la repressió franquista

Parlar del règim franquista vol dir parlar d’una dictadura que basava la seva legitimitat en la justificació d’un cop d’estat militar contra un govern legítim, al que a sobre van fer responsable de la guerra en atribuir-li un suposat caràcter antidemocràtic i una deriva revolucionària, arribant a acusar cínicament en “rebeldía” als que el van defensar. Un cop guanyada la guerra la legitimitat com a vencedors va comportar una criminalització maniquea dels vençuts que va durar fins al final del règim i va justificar la repressió sagnant de milers de persones durant dècades. En aquest sentit el nivell repressiu, tot i ser present tot el període, per raons òbvies no va ser el mateix en l’immediata postguerra que en els darrers anys.

Les seqüeles d’aquell règim no les hem de limitar estríctament al període cronològic en que va viure Franco, sinó que s’han allargat en molts casos fins els nostres dies. Aquella “modèlica transició” va convertir-se en una llei de punt final que va impedir exigir cap mena de responsabilitat i va permetre l’absoluta impunitat dels que van estar implicats en els crims comesos per la dictaduraCal recordar que els propis fonaments de l’actual sistema es van construir a partir d’aquella transició pactada amb els partidaris d’aquell règim i amb una amenaça colpista planant sobre la taula. En quant a la temàtica de la repressió que ens ocupa, aquella “modèlica transició” va convertir-se en una llei de punt final que va impedir exigir cap mena de responsabilitat i va permetre l’absoluta impunitat dels que van estar implicats en els crims comesos per la dictadura.

No és d’extranyar que davant d’aquesta amnèsia imposada la memòria històrica s’hagi vist perjudicada i les investigacions sobre la repressió franquista s’hagin trobat des de sempre amb totes les dificultats del món. Si un personatge com Garzón, tant de la meva poca devoció però amb aquesta influència i rellevància, ha sortit com ha sortit quan ha intentat de forma matussera fotre mà en aquest assumpte, què és el que no ens hem pogut trobar qualsevol humilt investigador quan hem anat a remoure arxius a les dependències de les institucions que van produir aquella repressió?

Homenatge a les víctimes del franquismeLa documentació és l’únic testimoni que ens queda per poder xifrar quantitativament amb la màxima precisió l’abast general de la repressió franquista. Unes proves documentals generades pels estaments implicats directament en aquella repressió (tribunals judicials, centres penitenciaris, institucions policials i militars, governs civils, etc), que han estat durant dècades vigilades, amagades, disgregades, i inclús destruides per aquestes mateixes institucions,  convertint aquesta tasca en un dificilíssim trencaclosques amb uns buits documentals irreversibles que impediran que mai sabem amb exactitud el nivell real de la repressió. La continuitat dels arxius sota custòdia d’aquells mateixos organismes ha convertit en molts casos l’accès a la consulta en una odissea amb unes infinites traves burocràtiques, catalogant aquells documents en sèries restringides que comporten un calvari de permisos, que poden trigar mesos per obtenir-se, si directament no són denegats. A dia d’avui, a 77 anys d’aquell cop i 38 de la mort del general, encara continuen inaccessibles fonts primordials com els arxius policials i molts fons militars. Fins fa molt poc ho havien estat tota la resta.

El desconegut franquisme pratenc

Fora de la mística llegendària, els relats personals, la rumorologia popular i les pressumpcions induïdes, per conèixer com va funcionar el franquisme a nivell local únicament disposem bibliogràficament de dos estudis de consideració: Les dones del Prat i la repressió franquista, de diversos autors, editada l’any 2006, que és el primer intent d’aproximació monogràfica sobre la repressió del règim, resultant incomplert en documentar únicament l’afectació d’aquesta sobre les dones, i anteriorment el Memòria i compromís, de Soledad Bengoechea i Mercè Renom, obra de 1999 amb un objecte d’estudi i una cronològia més àmplia, però que va significar un primer intent de xifrar quantitativament la repressió a nivell global, tot i advertir les autores:  “En aquesta aproximació històrica no es pot fer un balanç exacte de les pèrdues humanes que va sofrir al Prat a causa d’aquesta repressió”, assenyalant que moltes de les dades no estaven contrastades i remarcant: “saber quants i qui demana una recerca difícil de dur a terme”, i que depassava l’objectiu d’aquell llibre.

Efectivament la recerca d’aquestes xifres està comportant molts anys d’investigació per les dificultats explicades. De moment les xifres que he pogut testimoniar, i que es troben en la darrera fase de buidatge abans de poder ser publicades, superen en molt les inicials donades al Memoria i Compromís on només es nomenen 133 casos. Fins el moment s’han pogut documentar uns 950 casos de pratencs i pratenques víctimes directes de la repressió franquista en el període 1939-1960 entre afusellats, morts a la presó, morts al front, desapareguts, morts als camps nazis, detinguts, depurats, empresonats a presons, camps de concentració, batallons de treballadors i batallons disciplinaris. I aquesta xifra resulta només si comptabilitzem la repressió més directa i no incloem exiliats, un nombre encara més difícil d’indagar, i d’altres que no han deixat tampoc rastres directes però que suposen una victimització evident com la dels famíliars de les anteriors víctimes, desnonats, expulsats, acomiadats, investigats, etc. Per una població que entre els anys 1940 i 1950 va passar de 9.000 a 10.000 persones no està gens malament.

Aquest desconeixement sobre l’abast real de la repressió i els seus mecanismes d’implantació a nivell local ajuden a despersonalitzar-la i han estat el terreny adobat per fer demagògia sobre els set personatges apuntats per la seva relació amb el franquismeAquest desconeixement sobre l’abast real de la repressió i els seus mecanismes d’implantació a nivell local ajuden a despersonalitzar-la i han estat el terreny adobat per fer demagògia sobre els set personatges apuntats per la seva relació amb el franquisme i que donaven el seu nom a diversos carrers. El fet que la gran majoria de pratencs no hagin nascut aquí o tinguin els seus avantpassats a d’altres parts de l’estat, fent que molts d’aquests relats familiars siguin externs, han afegit encara més desconeixement de la realitat repressiva del període al Prat. Només en aquest context es pot entendre que com a desgreuge i en la seva defensa els únics arguments hagin estat fets des de vessants sentimentals i personals, adduint que eren membres de famílies conegudes al Prat, que estaven “arrelats” al poble, que havien destacat en d’altres àmbits de les seves vides i inclús pel fet de ser considerats “bones persones”.

El rector Farrès i Poch durant una jura de bandera a l'aeroportPer qualsevol que s’endinsi en l’estudi de la temàtica repressiva a nivell local i deixi a banda les consideracions personals, no li quedarà cap mena de dubte sobre quines van ser les atribucions que van tenir els tres alcaldes en la redacció dels informes que es van fer servir com a proves per la classificació i en els judicis sumaríssims contra els centenars de processats de la població, per no extendre’ns en moltes altres atribucions també de dubtosa glorificació. Tampoc caldria explicar gaire el paper intrínsecament relacionat amb la dictadura de l’església del moment, i per suposat del mossèn, el Rector Farrès i Poch, que va exercir des de 1939 a 1968, figura essencial per avalar o incriminar en tantes circumstàncies de la vida local que en necessitaven del vistiplau d’alguna autoritat com la seva, ja fos en els mateixos informes dels anteriors o inclús servint de testimoni en els judicis, com també ho faria un destacat prohom local de Falange, el farmaceútic Josep Guilera, i que amb l’anterior continuarà mantenint el seu nom en un carrer. Tampoc cal ser un expert en el franquisme per veure com va glorificar els morts durant la guerra a la reraguarda per l’acció dels denominats “incontrolats”, i com va construir un martiriològic honrant-los amb la coneguda lletania de “caídos por Dios y por España”, dedicant en molts casos carrers a persones que el seu màxim mèrit havia estat ser assassinats i coincidir ideològicament  amb el règim. Víctor Casanovas i el Rector Martí i Piñol, responen a aquesta tipologia.

I no oblidar que si al final s’han tret uns o d’altres no ha estat pel criteri dels historiadors o dels veïns dels carrers afectats, sinó pels equilibris de les representacions dels partits políticsPer desgràcia després de tants anys d’explicacions només han volgut reconèixer la relació inqüestionable dels tres alcaldes franquistes amb el franquisme, fet que tot i ser molt obvi ha suposat quatre anys de debats i espera, però tot i així han preferit ignorar la resta. Caldrà continuar insistint per poder retirar algun dia els quatre que han volgut mantenir equivocadament, i no oblidar que si al final s’han tret uns o d’altres no ha estat pel criteri dels historiadors o dels veïns dels carrers afectats, sinó pels equilibris de les representacions dels partits polítics, però això és una altra història.

Tornar al principi

Seccions

Notícies

Sobre el projecte

Segueix-nos