Menu

Les Fenícies: del Kaddish a l'arena

La tragèdia grega – a part d`haver d'acatar els manaments de la troica – és un tipus de text clàssic on un seguit de personatges passats de voltes es burxen i s'escridassen per resoldre una trama dramàtica.

 

La casuística és ben variada. El lector s'enfronta a un tutti-frutti de desgràcies que s'amunteguen les unes sobre les altres com els plats bruts de tota la setmana: pares que abandonen els seus nadons, germans emprenyats a mort per culpa d’una herència, mares que jeuen amb els seus propis fills, suïcidis, guerres... En definitiva, faules pròpies d'altres temps, històries que a la nostra moderna societat ja no tenen cabuda.

 

Dels tres poetes tràgics per excel•lència: Sòfocles, Èsquil i Eurípides, és aquest darrer el primer en introduir variacions innovadores en el tractament dels mites, en la humanització dels personatges i en la visió tradicionalista de la divinitat. Aquests trets el converteixen en un pioner de la seva època, sovint incomprès, és a dir, un Benet i Jornet de les lletres clàssiques.

 

Els dies 22, 23 i 24 de febrer, en Pau Bou i tretze actors i actrius de la companyia Kaddish van presentar Les Fenícies, d'Eurípides, transformant les golfes del centre d'art Torre Muntades en el casal d'Èdip, un senyor que va ser maleït per casar-se amb la seva mare i fer-li ni més ni menys que quatre fills: Etèocles i Polinices que es parteixen la crisma en un combat fratricida disputant-se el casal del pare; Antígona, que ha de presenciar la mort dels seus germans, el suïcidi de sa mare i el desterrament del seu pare a mans de Creont, son cunyat – compte amb els cunyats –; i finalment Ismene, sens dubte el meu personatge preferit, però que per desgràcia no apareix en tota la obra.

 

Un espai escènic amb forma d'arena, amb el públic rodejant els actors per totes bandes, una interpretació notable d'un text difícil i la mai ben ponderada ergonomia dels seients del Kaddish van contribuir a que les gairebé dues-centes persones que passaren pel teatre durant les tres funcions gaudissin – sense cabotades – d'un gènere i d'una obra que té dos mil cinc-cents any d'història i que sí, encara ens agrada.

 

Marc Garcia Arnau

Darrera modificació elDimarts, 11 Juny 2013 11:54
Tornar al principi

Seccions

Notícies

Sobre el projecte

Segueix-nos