Menu

Entrevista a Josep Costa, fundador del Kaddish

Josep Costa

Fundador del Kaddish

Director, actor, traductor i professor de teatre. Fa 40 anys va fundar la companyia Kaddish amb un grup d’estudiants del Baldiri Guilera que ha esdevingut la companyia de referència teatral al Prat i ha desenvolupat una carrera professional reconeguda arreu. Ara que s’acaba de retirar aprofitem per parlar de la història del Kaddish, la seva visió del teatre i el futur del nou projecte de l’Artesà.

El teatre són persones reals plorant, cridant, això no ho pot substituir res


Com comença el Kaddish?
L’octubre del 75 contacto amb un grup del Baldiri Guilera que feien un taller de teatre. Ens vam engrescar i un 16 de novembre comencem a dins la Cervantes. La primera obra que estrenem és al febrer del 76, necessitàvem un nom i vam agafar el de Kaddish, el poema de Ginsberg, perquè era el primer text que treballàvem. El concepte per mi després ha agafat un significat molt més gran.
Com ha canviat en 40 anys?
Al principi érem els rars, gent molt jove, com a públic venien pares i amics. A partir de tenir seu estable a la Torre Muntadas ens ajuda a consolidar-nos. L’època en què es remode­la el Modern i quedem sense teatre, l’Ajuntament aposta per nosaltres i arribem a un acord perquè programin obres petites i nosaltres assumim una obra al mes, és una època molt inten­sa en què molta gent coneix l’espai i el teatre.

Hi ha un segell Kaddish?
Al Kaddish cadascú haurà tingut la seva experiència, per alguns és només una etapa de la vida, la gent ha entrat i sortit quan ha volgut. Si hi ha alguna cosa comuna, potser és l’experiència de treballar en una sala petita, això dóna moltes taules, però el segell i la qualitat més que una companyia te la donen els mestres.

Si treballes a un banc, potser no ho necessites però al teatre és necessari un interès cultural

Ha canviat el públic?
I tant. Crec que la cultura en general ha anat enrere. Quan vaig començar a donar classes a Barcelona tothom parlava català i ara, tot i haver-lo estudiat, és molt difícil. En teatre l’idioma és important, però hi ha una cosa que és pitjor i és la manca de cultura general, a la gent l’interessa molt poc llegir, el cinema o el teatre. I el mateix pels alumnes, està clar que no tots tenen vocació o serveixen com a actors però has de tenir interès per la cultura. Si treballes a un banc, potser no ho necessites però al teatre és necessari.

Perquè anem al teatre?
El teatre és viu, trobes persones reals en directe plorant, suant, cridant i el que calgui. És la gràcia del teatre que per sort no pot substituir res ni cap artefacte La manca de públic és molt d’aquí. Quan vas a Nova York o Londres el públic és una meravella, estimen el teatre i als actors, hi ha vida teatral. Aquí a un actor li costa molt. Molta gent jove fa teatre, cada any a l’Institut surten un munt, però molts s’han de dedicar a una altra cosa. És complicadíssim. No dic que a fora no ho sigui, tenen 5 vegades més gent que actua, però és una indústria que es respecta, és un mecanisme que aquí no hem sabut fer, els governants han tingut molt poc interès per la cultura.

N’hi ha de solucions?
Ni idea. Abans hi havia circuits per Catalunya amb ajudes de la Diputació que feia que als ajuntaments els sortís a compte programar, però no crec que la solució siguin les subvencions, el problema està més en l’educació des de l’escola i el nivell cultural general. No pots obligar a la gent que vagi a veure res, s’han de formar a partir de veure obres que els hi agradin.

El segell i la qualitat més que una companyia te la donen els mestres

Que penses del projecte del Nou Artesà?
El Prat és molt a prop de Barcelona i això sempre es notarà però amb un teatre nou hi haurà una pujada. Com a membre del jurat pensava sempre en un teatre que funcionés. Fa un temps el ministeri va construir teatres que eren bestieses, sales immenses de ciment i amb finestres. Aquest projecte penso que pot funcionar i complir amb les necessitats teatrals actuals.

I la gent que demana la rehabilitació?
El problema per rehabilitar són algunes normatives de seguretat com les d’incendis. A més, és una platea plana perquè abans es treien les butaques i s’utilitzava per altres usos, això i la ferradura tan petita fan que des de les llotges es perdi percepció. Les llotges també estan passades de moda, si tens un Liceu o una Fenice val la pena mantenir-les, però l’Artesà no és el Bartrina, el Fortuny o el Principal de Girona, per mi no té aquest valor arquitectònic.

 

Tornar al principi

Seccions

Notícies

Sobre el projecte

Segueix-nos